dilluns, 27 de febrer de 2012

Resistència

No puc evitar tornar a plorar cada vegada que revisc el 27 de maig a la Plaça Catalunya. Em tornen a tremolar les mans quan recordo els cops, la sang, una furgoneta policial a tota velocitat contra el meu germà, que es desvia pocs metres abans que l'atropelli. L'absurd vestia de color fosc, sense identificació però amb moltes proteccions. Les sirenes i el volar de l'helicòpter eren la macabra banda sonora d'un matí sense sentit, d'una llei sense escrúpols. De la dignitat trepitjada de tothom: tant dels que vestien de negre com els de colors.

No puc evitar tornar a plorar al recordar quan, estant al costat de les fonts, vaig veure com tota la gentada inundava de nou la plaça. L'eufòria general, l'alegria, el sentit de la resistència. En els temps que corren aquella batalla guanyada tenia gust a victòria absoluta. La cridòria, els sentiments a flor de pell. L'esperança ho inundava tot de nou.

Ara, uns quants mesos després, els dies tornen a escalfar-se. La situació s'ha fet més crua, els cops silenciosos són més forts. Us ho asseguro, no puc evitar tornar a plorar quan veig aquests cops, quan veig una furgoneta invisible directa, sense pietat, que arrassa amb un germà. L'esperança vesteix humil, fa poca olor. La resistència arrela més profunda que mai en la justícia social, en la llibertat... arrela en la dignitat humana.