divendres, 14 de gener de 2011

el caminante sobre el mar de nubes


Els rajos de sol entren dispersos a l’habitació. Fa molt de sol. Els arbres es mostren esplendorosos, resistents d’un hivern irregular. A cops primaverenc a cops polar. Alguns núvols s’escampen pel blau lluent. En Serrat canta les bondats, o no tant, de les petites coses i em recorda a aquella carta de Saint-Exupéry. Avança la tarda i amb ella apareix una lleu boirina, com la d’un despertar al costat del port, humida però provisional. Però no hi ha cap port, i amb la seva absència la boira s’espesseix lentament. Com adormida, devorant els rajos que ara només arriben, dèbils, dels afores d’un vidre entelat que sembla no tenir fi. Implacable arrasa amb tot i em transporta al dubte d’un futur incert, que diria en Sanjosex. Com el d’un país que s’intenta deslliurar de la seva foscor, com el d’una persona que s’emmiralla en un arbre robust, resistent d’una vida irregular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada