divendres, 14 de gener de 2011

el caminante sobre el mar de nubes


Els rajos de sol entren dispersos a l’habitació. Fa molt de sol. Els arbres es mostren esplendorosos, resistents d’un hivern irregular. A cops primaverenc a cops polar. Alguns núvols s’escampen pel blau lluent. En Serrat canta les bondats, o no tant, de les petites coses i em recorda a aquella carta de Saint-Exupéry. Avança la tarda i amb ella apareix una lleu boirina, com la d’un despertar al costat del port, humida però provisional. Però no hi ha cap port, i amb la seva absència la boira s’espesseix lentament. Com adormida, devorant els rajos que ara només arriben, dèbils, dels afores d’un vidre entelat que sembla no tenir fi. Implacable arrasa amb tot i em transporta al dubte d’un futur incert, que diria en Sanjosex. Com el d’un país que s’intenta deslliurar de la seva foscor, com el d’una persona que s’emmiralla en un arbre robust, resistent d’una vida irregular.

dilluns, 3 de gener de 2011

La república independent del teu cotxe

Juguem al tetris per encabir les maletes quadrades i amb rodes d’una parella de francesos, un franco-argentí amb barba d’una setmana i una catalana de Badalona. La meva motxilla de colònies rebenta els esquemes d’un maleter que, després d’alguns Game Over, acaba cedint. Clau al forat, contacte i motor encès. Resulta que no ho sabíem però anem en un cotxe amb motor de camió, massatge vibratori gratuït. Passem per davant del cementiri del Poblenou on un gat blanc creua davant del cotxe a l’alçada d’un pas zebra. El persegueix una noia amb cara de periodista i, a l’altre cantó de la vorera, una altra l’enganxa amb les cames quan l’animal intentava passar per sota. Dues estudiants, amb la carpeta de la UB enganxada al pit, s’ho miren com si haguessin presidit una escena digna de ser escrita. Conversem amb la distància que no ens permet el seient de darrera del Seat Ibiza. Som tres més els abrics i alguna bossa. Ens expliquem les coses bàsiques per posar-nos en context: què fem, el motiu del viatge i aquestes coses. El camió disfressat de turisme demostra el seu potencial quan l’agulla arriba als 120 km/h, va lleugerament revolucionat, i les obres de davant de casa, que creia no sentiria durant un mes, es transporten a escassos centímetres del meu clatell. Així que la conversa s’acaba i s’obren diaris, apunts de dret mercantil i la blackberry que ja som a França. Cau el sol per l’esquerra de l’autoroute “la catalane”. A la dreta sembla que hi ha el mar. Ressegueixo la costa per veure si és el mar o què coi és. No hi ha cap obertura i la badalonina em fa notar que no hi ha cap barca. Als extrems s’intueixen pobles de la mateixa manera que des de l’Escala es pot intuir, a vegades, Roses. Penso que tornaré a trobar a faltar el mar. Sort que fa uns anys vaig gravar a foc una imatge de la pitiusa menor. Encenc el reproductor d’àudio que m’acaba dient que “sembla mentida, que be que vivíem seguint un estel”.