dijous, 1 de desembre de 2011

terra promesa


Aspira lentament, separa el paper que embolcalla una mica de tabac picat dels seus llavis, i deixa anar una bola de fum que es barreja ràpida amb el vent del sud. Fa estona que no parla amb el seu company de guàrdia. Contemplen el mar blau pel que es van perdre, alguns segles enrere, navegants somniadors. Dóna la cigarreta al seu company i obre la cartera gastada. Treu un paper rebregat i aquell tros de llapis que encara conserva amb punta. Mira encara l’horitzó i es disposa a escriure.

En aquesta terra,
meva també,
no per roja ni trepitjada,
ni per defensada ni assetjada,
sinó per estimada i anhelada,
en aquesta terra,
vull jo, mar nostra,
viure sens fi.





diumenge, 6 de novembre de 2011

(im)mòbil

El jove D se sentia tant fort parlant de foteses quotidianes, es veia amb una pinta tant naïf, amb una despreocupació tant detallada, que podia passar per damunt de qualsevol altre amb la seva innocència artificial pensant que ningú se n’adonava. De sobte tot prengué especial rellevància al descobrir que aquell insignificant gerani que tenia al balcó, amb una burilla de cigarreta a peu de test, havia florit gràcies al poder infalible del sol.



divendres, 4 de novembre de 2011

Magis i JMJ en primera persona

Ha passat el temps i païda, en part, l'experiència d'aquest estiu al Magis i a la JMJ vaig escriure'n una petita crònica personal.
Us la comparteixo:

Loiola
El dia 5 d’agost arribàvem als pobles d’Azpeitia, Azkoitia i Loiola, a Euskadi, uns 3.000 joves d’arreu del món per tal de començar una experiència, un tant desconeguda a priori, que s’amagava rere el paraigües d’una paraula llatina que ens encoratja a anar sempre a més i de millor entrega: Magis.
Tres dies de tallers, conferències, alguna activitat més lúdica… per tal d’anar fent coneixença amb tanta gent de colors, mides i sensibilitats diferents reunits allà per la confiança i admiració cap a Sant Ignasi i la Companyia de Jesús. Foren, també, uns dies de celebració on, per exemple,  el xilè Cristóbal Fones sj va mostrar, amb un intens concert, la força de la música al servei de la pregaria. Tres dies que van concloure amb la celebració de l’eucaristia presidida per Adolfo Nicolás sj, el pare general, amb una colpidora homilia (1) que va pronunciar en castellà, anglès i euskera, i que va ser el tret de sortida per a l’enviament cap a les experiències, encoratjant-nos a viure-les amb el cor atent.

Experiència Magis: Covilhã, Portugal
Així el dilluns 6 d’agost sortíem, encara de nit, de Loiola per arribar al poble o ciutat que durant una setmana ens acolliria per a viure l’experiència Magis. Gairebé 100 experiències començaven distribuïdes entre els estats espanyol, portuguès i francès. Nosaltres trobàvem el que seria casa nostra durant una setmana al centre de Portugal, a la ciutat marcadament universitària de Covilhã. Allà un il·lusionat equip ens acollia a la comitiva formada per espanyols, francesos (amb un iraquià refugiat al nord de França), catalans i txecs.
Totes les experiències Magis compartien cinc pilars: al matí, abans d’esmorzar, pregaria comunitària per començar el dia; celebració de l’eucaristia; cercle Magis – moment de posar en comú l’experiència personal del dia en petits grups –; i abans d’anar a dormir l’examen del dia. El cinquè pilar tenia lloc al llarg de la jornada: l’activitat. En el nostre cas fou una experiència de peregrinatge per etapes al punt més alt de la geografia portuguesa: la Serra da Estrela. Al llarg de les caminades i les descobertes culturals d’una zona rural dedicada a les ovelles, i al seu preuat formatge, varem anar pregant i descobrint tot allò que sorgeix de la tranquil·litat d’esperit i de sortir de la zona de confort material, emocional i espiritual. Buscar, i tenir desig de buscar, més. Aquest temps fèrtil en pregaria i relació humana distesa i directa va ser complicat de mantenir a l’arribada a Madrid. A l’escola de Nuestra Señora del Recuerdo ens vam tornar a reunir tots els participants del Magis per viure un dia de retrobament i celebració i preparar-nos per a la JMJ.

Jornada Mundial de la Joventut
Per poder explicar la JMJ amb sinceritat l’he de dividir en dos moments molt diferenciats: per una banda els quatre primers dies, i per l’altra els dos darrers que varem passar a Cuatro Vientos en l’acte de cloenda. Els primers dies foren xocants a nivell d’activitat i de trobada amb gent. Moltes persones i molt diferents, ritmes i carismes varis que, a vegades, costen d’entendre. Tot i així el volum i la diversitat d’activitats ofertades va fer que valgués la pena viure-ho. També la trobada amb els indignats, moviment que compartim molts dels catalans que ens trobàvem allà, posava de relleu la contradicció que suposa un acte tant multitudinari i econòmicament turbulent. Més enllà dels penosos encontres entre indignats i peregrins – amb la policia com a convidat especial – els fets obliguen a una intensa revisió de l’estat de l’Església en els temps que corren. Recentment hem vist com la Conferència Episcopal Espanyola no ha entès aquesta necessitat i s’ha entromès, un cop més, en la política estatal posant requisits al vot catòlic. Discussions a banda, les JMJ van concloure amb un multitudinari acte celebrat a l’aeròdrom militar de Cuatro Vientos, que va reunir un milió de persones segons l’organització. Un acte logísticament molt mal preparat i pervertit políticament, d’acord. Potser no era l’escenari més còmode, també d’acord. Ara bé,aquesta incompleta radiografia de l’Església que s’esdevingué sobre el polsegós terra de l’aeròdrom no és altra que una voluntat de deixar-se fer per Déu, sovint amb més resistències espirituals i socials de les que haurien de ser, per tal de construir el seu Regne entre nosaltres.


----------------------------------------------------------------------------------------
(1) Podeu trobar les notes de l’homilia al següent enllaç: http://www.magis2011.org/communication/110808_Homily_Father_General_ES_EN_PT.pdf


Trobareu aquesta crònica al proper exemplar de la revista de l'Associació d'Antics Alumnes de Casp

Reprenem

Fa molts mesos que aquest humil racó està més abandonat que la moral del sr. Botín, per dir alguna cosa. S'acosten eleccions i tinc ganes de remoure'm i compartir. Així doncs, comença la segona etapa de la cinquena catalana, ja fa temps que sóc a casa i ara aquesta cinquena província no pot ser altra que la primera persona del  plural.

dijous, 14 d’abril de 2011

la res pública

Tal volta et cerco per carrers sense fi, carrers coneguts que són nous. Carrers que s’obren a una nova realitat. Carrers plens de persones amb el rostre brut que empenyen carretons de súper omplerts d’objectes (in)útils. Plens, també, de persones que intenten immortalitzar un moment artificial davant d’algun edifici singular. El moment existeix gràcies al registre gràfic, no gràcies a l’edifici ni a ells. Tal volta surt el sol perquè els ulls, entumits de tanta foscor, es deleixen per acostumar-s’hi de nou. Es posterga l’inevitable. Una onada de nous sons m’inunda, m’atabala però em sedueix i m’atrapa en quelcom indescriptible. Tot torna a començar.

divendres, 14 de gener de 2011

el caminante sobre el mar de nubes


Els rajos de sol entren dispersos a l’habitació. Fa molt de sol. Els arbres es mostren esplendorosos, resistents d’un hivern irregular. A cops primaverenc a cops polar. Alguns núvols s’escampen pel blau lluent. En Serrat canta les bondats, o no tant, de les petites coses i em recorda a aquella carta de Saint-Exupéry. Avança la tarda i amb ella apareix una lleu boirina, com la d’un despertar al costat del port, humida però provisional. Però no hi ha cap port, i amb la seva absència la boira s’espesseix lentament. Com adormida, devorant els rajos que ara només arriben, dèbils, dels afores d’un vidre entelat que sembla no tenir fi. Implacable arrasa amb tot i em transporta al dubte d’un futur incert, que diria en Sanjosex. Com el d’un país que s’intenta deslliurar de la seva foscor, com el d’una persona que s’emmiralla en un arbre robust, resistent d’una vida irregular.

dilluns, 3 de gener de 2011

La república independent del teu cotxe

Juguem al tetris per encabir les maletes quadrades i amb rodes d’una parella de francesos, un franco-argentí amb barba d’una setmana i una catalana de Badalona. La meva motxilla de colònies rebenta els esquemes d’un maleter que, després d’alguns Game Over, acaba cedint. Clau al forat, contacte i motor encès. Resulta que no ho sabíem però anem en un cotxe amb motor de camió, massatge vibratori gratuït. Passem per davant del cementiri del Poblenou on un gat blanc creua davant del cotxe a l’alçada d’un pas zebra. El persegueix una noia amb cara de periodista i, a l’altre cantó de la vorera, una altra l’enganxa amb les cames quan l’animal intentava passar per sota. Dues estudiants, amb la carpeta de la UB enganxada al pit, s’ho miren com si haguessin presidit una escena digna de ser escrita. Conversem amb la distància que no ens permet el seient de darrera del Seat Ibiza. Som tres més els abrics i alguna bossa. Ens expliquem les coses bàsiques per posar-nos en context: què fem, el motiu del viatge i aquestes coses. El camió disfressat de turisme demostra el seu potencial quan l’agulla arriba als 120 km/h, va lleugerament revolucionat, i les obres de davant de casa, que creia no sentiria durant un mes, es transporten a escassos centímetres del meu clatell. Així que la conversa s’acaba i s’obren diaris, apunts de dret mercantil i la blackberry que ja som a França. Cau el sol per l’esquerra de l’autoroute “la catalane”. A la dreta sembla que hi ha el mar. Ressegueixo la costa per veure si és el mar o què coi és. No hi ha cap obertura i la badalonina em fa notar que no hi ha cap barca. Als extrems s’intueixen pobles de la mateixa manera que des de l’Escala es pot intuir, a vegades, Roses. Penso que tornaré a trobar a faltar el mar. Sort que fa uns anys vaig gravar a foc una imatge de la pitiusa menor. Encenc el reproductor d’àudio que m’acaba dient que “sembla mentida, que be que vivíem seguint un estel”.