diumenge, 24 d’octubre de 2010

a passejar




A l'estat espanyol Tots Sants es celebra, a nivell pràctic, en forma de dia festiu escolar i laboral. Si cau en cap de setmana, se siente. Recordo que em fotia molt quan anava a l'escola i Tots Sants queia en dissabte o diumenge. Bé el cas és que aquí, a l'estat francès, la celebració s'allarga una setmana. Curiós el tema perquè no tenen cap obsessió social en la mort i a més fa molt poc que s'ha començat el curs com per necessitar vacances. Diuen que els francesos són els que tenen més vacances escolars d'europa. No he estat a gaires països més però, no sé perquè, tinc la sensació que és cert. La qüestió és que ara em trobo amb una setmana de vacances i aprofitarem, amb els companys de Chapou (la residència), per passejar una mica per la Gàl·lia. Nimes i Montpellier són las elegidas, suposo que a la propera entrada ja us explicaré què tal.
L'entrada parlant de les vagues i tancaments de facultats el deixem per més endavant. Més que res que, a hores d'ara, falta material. A la meva universitat s'han bloquejat les facultats un parell de dies. Bloquejar vol dir bloquejar amb totes les lletres: posar totes les cadires i les taules aleatòriament per tallar tots els passadissos del campus, de manera que és impossible anar enlloc.

S'han fet, també, un parell de macro assemblees - entre 700 i 800 persones, espectacular - i ara estem una mica a l'expectativa, a veure què passa quan tornem de les vacances. A l'última assemblea general es va decidir aixecar el bloqueig però ocupar la facultat, cosa bastant normal per a nosaltres però per a la gent d'aquí és molt rar. Això és tot el que he vist, que no vol dir que sigui tot el que ha passat, però per això prefereixo esperar-
me a fer una entrada exhaustiva més endavant. Una abraçada


diumenge, 17 d’octubre de 2010

fa fred

Fa fred, d’aquell que te n’adones que fa fred quan, després d’una estona quiet, et mous una mica i et notes el cos glaçat. Toco el radiador i està més fred que la meva mà. Per sort tinc la certesa que d’aquí a poc acabaré el dia entre els llençols i allà, sota la manta amb els peus freds, aniré entrant en calor. Pitjor va ser l’altre dia. Estrenava la meva bicicleta: una perla dels anys cinquanta comprada a un mercat de segona mà. El manteniment de la bicicleta és també dels anys cinquanta. La primera vegada que vaig intentar canviar de marxa el meu velô em va deixar clar que manava ell mentre rebentava el cable metàl·lic del canvi. És daurada i ja té nom per votació popular: la bala. Encara no sé si és per la necessitat de posar sobrenoms fàcils als esportistes, una altra vegada els tics vintages, o per la perillositat que suposa ser-ne el propietari. Doncs això, que anava estrenant la bala per la ciutat rosa i el vent traspassava el buff que em cobria fins als ulls. Les mans fuetejades pel vent gèlid. Parlant de vent, els ponts – per qui com jo sigui un analfabet arquitectònicament parlant – tenen forats perquè pugui passar el vent i no destrossi la construcció. Un dels ponts que més m’agrada és el Pont dels catalans. Objectivament és un dels més lletjos. Objectivament és el que té la vista més bonica de la ciutat. Així que, fàcil deliberació, és el meu pont preferit i el freqüento bastant. Resulta que està situat en un dels meandres del Garona al seu pas pel centre de la ciutat i el vent és més fort aquí que a d’altres ponts. Fa uns dies, quan el vent encara era una mica càlid, o al menys escalfat pel sol, et podies posar de cara al vent – si, com el de Titanic – i no morir en l’intent. La sensació era espectacular, sentir-te entregat a la natura al bell mig de la ciutat i de com el vent, que normalment desagrada bastant, s’emportava els núvols, com indicant que Tot torna a començar. Sentir-se sol i acompanyat pot sonar a que el vent em parava el reg sanguini, però no! És recordar amb amor i, això no sé si és bo o dolent, sense nostàlgia. Potser saber que d’aquí uns mesos tornaré a Barcelona fa que la nostàlgia no tingui tanta importància. La primera vegada que vaig creuar sol i a peu aquest pont em va venir al cap la frase que un noi d’aquí em va dir mentre creuàvem un altre pont amb boniques vistes –el de St. Pierre per a qui li pugui interessar –. “Com més veig aquesta ciutat més m’agrada”. Suposo que deu ser la meva experiència elevada a la quotidianitat.


dimarts, 5 d’octubre de 2010

detalls


Vinc d'una petita ciutat que li agrada fer-se dir poble o d'un poble que vol ser ciutat, d'un lloc on s'anuncia la diada castellera en els sobres de sucre dels bars. Vinc de les rodalies d'una ciutat molt bonica pels turistes, bonica per alguns que hi habiten i casa per molts altres. Casa és aquell lloc que, encara no sigui bonic, és el teu lloc, i t'agrada d'una manera difícil d'explicar. Una ciutat que estima més les bitlleteres que els joves, que prefereix ser un aparador mundial a una ciutat pels seus. Però bé, és casa. Vinc d'un país petit. Més petit del que pensava i, tot i això, me l'estimo més del que creia. D'un lloc on la gent és molt diferent i un poc semblant, on hi ha de tot, com a totes parts. Vinc d'un país que és menys del que es creu però també menys del que podria ser. Sens dubte millor del que alguns diuen d'ell. I ara, a quatre hores i mitja en cotxe de distància, em trobo aquí, a una ciutat que es fa dir la ville rose. Una ciutat que es fa dir així perquè abans les façanes de les cases eren d'obra vista, després les van cobrir amb ciment perquè no feia bonic i ara han tornat a recuperar el totxo perquè és un tret distintiu. Una ciutat vintage. Un lloc perdut al sud d'un estat on no ets ningú si no ets de la capital. Una ciutat punxada per un riu i dos canals, un més bonic que l'altre, i cosida a ponts. Ponts amb llums de colors, antics, de totxo o de fusta, abatibles i estàtics. Una ciutat amb molts estudiants i més joves. On hi ha de tot, com a tot arreu, però un tot en francès i nou per mi. Una ciutat que té la seva història dibuixada en quadres penjats al sostre d'un porxo. Un lloc on el metro i els cartells dels carrers parlen en francès i occità, però alguns ho prenen per folklòric - això de l'occità - i a cops se n'avergonyeixen. On hi ha més bicis que motos i més pobres que rics. Vaig a la universitat a un barri amb nom de barri. Un lloc que s'havia estudiat a les escoles d'arquitectura, un projecte revolucionari que pretenia, urbanísticament, barrejar classes socials. Un projecte sense diners que va crear un barri exclòs. Una universitat amb carreres de lletres, ciències socials, humanitats i coses d'aquestes que tant desprecien alguns de ciències amb poques llums i tenen en consideració i estudi altres científics amb bona vista. I visc a una residència que sembla un avisper sense reina gegant. Una ciutat universitària construïda fa uns quants anys i sense gaire manteniment. Amb un dels canals al davant i unes piscines municipals al costat. Amb sis edificis i més de 1200 chambres. Amb menys de 1200 persones de països grans i petits, gent alta i baixa, grossa i prima. Un lloc on es trenca un vidre i dues setmanes més tard segueix allà. On n'hi ha que tenen habitacions acabades de fer i n'hi ha d'altres que les tenim acabades del tot. On mengem molts en cuines per pocs i una dotzena de gats examina les escombraries. En un lloc que a primer cop d'ull no sembla molt acollidor però que, al capdavall, ara mateix és - entre moltes cometes - casa, si és que hi ha casa d'algú.